Obertura Neti Neti #2

Juan Carlos Lérida
Amalia Fernández

Juan Carlos Lérida. Ballarí, coreògraf, pedagog, investigador en dansa i comissari artístic. Grau superior en coreografia i interpretació i premi extraordinari 2007 de l'Institut del Teatre. Juan Carlos Lérida se'ns presenta com un artista del flamenc empíric.

Professional que navega entre disciplines, te la capacitat de reunir en un mateix escenari diferents artistes i aprofundir en la investigació sobre el flamenc, el cos i la improvisació. Bases i senyes d'identitat que l'han portat a desenvolupar les seves obres més destacades com ara “L'art de la guerra” (2007); 'L'aprenentatge' (2012); 'ToCaBa' (2013), la trilogia sobre Els Cossos del Flamenc: "Al Toque" (2011), "Al Cante" (2014 i "Al Ball" (2016) o "La litúrgia de les hores" (2021).

La investigació que desenvolupa Lérida en l'àmbit de la divulgació empírica del flamenc, a través de les seves creacions i tallers, podria situar-se a mig camí entre la formació i el comissariat artístic. En aquesta primera línia que separa les etiquetes més utilitzades en això de les arts escèniques.

Col·laborar amb Calixto Bieito o Joaquín Cortes, dirigir i coreografiar per a Olga Pericet o Pol Jiménez, així com reunir en un escenari números tan disbarats com María Muñoz (Mal Pelo), Candela Peña, Belén Maya, La Chana, Rocío Molina, Niño de Elche, Sol Picó al cicle que va idear per a Mercat de les Flors des del 2009, el presenta com un creador en la seva màxima expressió.

Dedica el seu temps a la investigació, la direcció escènica, la coreografia i la interpretació, sense deixar de banda la seva tasca com a pedagog a l'Institut del Teatre i altres centres d'Europa i els Estats Units, així com el comissariat per al festival flamenc Tanzhaus NRW (Dusseldorf). Lérida acaba de publicar el llibre “El mètode flamenc empíric” on posi negre sobre blanc a les noves metodologies de creació i pedagògiques en l'àmbit de la dansa i el flamenc.

AMALIA FERNÁNDEZ treballa de manera independent des del 2005, creant peces per a l'escena, amb elements coreogràfics, teatrals, musicals i performatius, en col·lectiu o en solitari (Marioshka 2005, Kratimosha 2009, entre altres). La seva estètica i format són simples, artesanals i analògics, i la seva manera de compondre, fins i tot en les peces en les quals no hi ha dansa, és sovint una sofisticada escriptura coreogràfica, gairebé matemàtica, de cossos, accions, objectes i trajectòries.