29 - 30 maig 2021

Carne de Canción

El ball és el meu ofici, la cosa que jo practico, on aspiro a certa expertesa. Desitjo l'aparició d'una forma en un cos, ballo al peu del canó d'una possibilitat o l'altra. Em moc entre l'abundància i la falta, amb tot, la txitxa i la ficció. Aprenc a sostenir-me en la desestabilització. En la trobada amb la cançó, em llanço també al que encara no està produït però des d'una lògica encara més distant. Una agosarada que fa com si sí que sabés i ho aconsegueix fer. Com la ignorant de Ranciere, titi-lo entre el saber i el no saber, colant-me en tots dos, barreja coses estant atenta als afectes i la seva brúixola és el plaer contingut en el fer. La dansaire-cantant es torna audaç en els seus estudis d'erudita ignorant, si la vida crida, ella canta la cançó de la fricció entre formes i les forces, entre la carn i el significat, entrant en la potència del 'tutti froti', clamant la urgència per trobar altres pràctiques i altres maneres de produir coneixement, esquerdar els estatuts i disciplines gràcies a allò que està a l'abast de la mà, sostenint-se en el joc i el plaer.

En aquesta peça poso en crisi llocs centrals que salvaguarden el saber, l'acadèmia o la universitat, que treballen principalment en l'acumulació de dades, a més de privilegiar el saber teòric enfront de l'encarnat. Calen pràctiques que produeixin coneixement des del lúdic i plaent; en el meu cas m'apropio de la disciplina musical i invento una sèrie d'exercicis casolans, amateurs o DIY que aconsegueixin aproximar-me per una banda a la producció sonora i per un altre a la generació de sabers. Aquests impliquen cantar temes de Whitney amb lletres de Ranciere, llegir contractes de treball o convocatòries i les seves clàusules legals com un cant gregorià, musicar amb un Casio una conferència a temps real. I si sí que formes part d'una elit, com és el cas quan et dediques a la dansa contemporània, i trobes plaer en aprofundir en un saber específic, hi ha un altre exercici per invertir jerarquies de poder: passar de 'tocar a' a 'deixar-se tocar per' de manera que es practiqui la simetria entre l'escolta i la voluntat, entre el llenguatge i la carn i seguir posant en crisi certs rols, invertint-los, desdibuixant els límits.

Fitxa artística

Dames de companyia intermitents: Ana Buitrago, Amalia Fernandez.

Agraïments: David Montañes.

Amb el suport de: La Caldera, CC Barceloneta, Colectivo RPM-MIT, Teatro Pradillo, C3A Andalucía i Centro Lorca.

LAILA TAFUR. Vaig néixer a Granada (1984), vaig ser estudiant d'intercanvi d'el departament de dansa a La Universitat d'Art de Reykjavik i La Politècnica de Lisboa i finalment em vaig llicenciar en Coreografia a l'Institut de Teatre de Barcelona. En 2017-18 vaig cursar el Màster MPECV de l'Reina Sofia i la Universitat de Conca, on comença el meu interès per la cançó i l'aproximació amateur a la producció de coneixement. Aquesta investigació continua en el PEI del MACBA des de fa un any, on la meva implicació amb el pensament crític ha crescut. Aquest estudi ha pres el nom de Carne de Canción fent conviure l'aproximació amateur a la producció sonora, amb l'ofici de ballarina professional en el que sí que predomina l'especialització i l'aspiració a la mestria. Paral·lelament i al costat de Alba Rihe, amb ajuda de TNT, CA2M i Graner, hem fabricat Cobalto, En solitario i molt de dansa contemporània existeixen: Mi Arma, un western flamenc; Susobras, el treball meta sobre la pròpia dansa; i Monstruo, fora mida el inominable, el abominable, indomesticable o salvatge. Amb Masdanza, Certamen Coreogràfic de Madrid, Graner, G.R.U.A, Sismògraf Escena Poblenou, La Caldera, Barceloneta, Leal Lav, Espaço do Tempo, ADF, s'han fet aquestes tres peces materialment. També he treballat per a Xavier Le Roy, Janet Novas, Jerome Bel, Albert Quesada, Carmelo Fernandez, Lipi Hernandez, Vero Cendoya i Taiat Dansa.

Més sobre Laila Tafur a La Caldera

dissabte 29 d'abril, a les 20h

diumenge 30 d'abril, a les 13h

durada 50 min.