CCC#105

Joaquín Collado

Mostra del treball en procés de creació Lo que no empieza aquí ni acaba aquí, pero tiene su nombre aquí.

Amb aquest projecte m'interessa explorar la materialitat de la llengua, com a llengua, com a llenguatge. Des d'una relació húmeda i atenta al pes de la llengua, al seu tacte ia la seva agència, tot el que faig (o més aviat em deixo fer) és llengüejar i bavejar. Llengüejar el gest. Bavejar la paraula. La llengua aquí és mol·lusc, monstre sense cap o cap de mil llengües. Des d'una corporalitat de flotar-tou, en estat de babau, llimac, sense fi ni sentit, sense tinta que l'escrigui ni que la marqui, i a costa del fantasma, la medusa i el mim que no mima res, em pregunto com desorientar les lògiques del que ens constitueix, els nostres múltiples noms.

Monstre. Zombi. Fantasma. Medusa. Mim. Mim! Però mim que no mima res, ni tan sols a si mateix. Es diu que, tot i dir-se, no se sap dir. Cos parlêtre, que sembla estar de pas en si mateix. Un que aterreix en si mateix cada dia sent sempre encara per primera vegada. Cos sense llenguatge. Llenguatge sense allotjament de vocabulari, en tot cas. Però bucal sí. Tartamudeig, balboteig. Però llengua… ai que sí! Lalangue. Les mans: un tros de matèria. Més del mateix amb els seus braços-cap. Es deixa surar, medusa, sense direcció com va. Se suspenen. Obre la mà com qui saluda l'aire, sense fer res d'això, sense ser-ne res, ni mà ni aire. Que fantasmejar es dóna entre aquestes dues coses. Levitar i ser pesat. Tocar i ésser tocat. La piel aquí no és frontera però insistix a contornejar algú. I no és precipita, precipitat com va. Així, els seus atributs ho delatin, i això és part d'una altra actuació. Allò que entra pels ulls té una història. Les imatges ens representen, i alhora tenen poc a veure amb el que som. La mirada ja sabem. Veure no és el mateix que mirar. Veure és disposar-se a veure.

Elelellellellellellellaaalaaattututututollololaonononnonosaltresesvossososonnososi. I no és comporta aquest cos com un jomvre, fantasma, zombi, mim o medusa, encara que tot això ho sigui, sembla ser, o a vegades faci com que és. Tampoc no es comporta com a animal, i molt menys com a individu, sense deixar per això de ser-ho. És un, això sí. Simplement un. Un simple. Punt final…