Laila Tafur
LAILA TAFUR. Vaig néixer i vaig créixer a Granada, vaig estudiar coreografia a Reykjavík, Lisboa i finalment em vaig llicenciar a l'Institut del Teatre. El 2017-18 vaig cursar el MPECV del Reina Sofia, i entre 2020/21 el PEI del MACBA. Actualment treballo com a docent al Conservatori Superior de Màlaga. Els meus treballs com a creadora són Mi arma, Monstruo, Cobalto, Carne de Canción i actualment Maja y Bastarda. Amb ells vaig guanyar el Certamen de Maspalomas i el de Madrid, a més de presentar-se a nombrosos festivals aquí i allà. Com a intèrpret he treballat per a Janet Novas, Xavier Le Roy, Jerome Bel, Lipi Hernandez o Albert Quesada.
JONDO CASERO, BAILES DE IDA Y VUELTA
Què hi pot haver de «jondo» als balls «chicos»?
Doncs ni un pèl, com no sigui per als de casa seva, «jondo casolà» per a una família que tingui tan poc sentit de la sobrietat que arribi a emocionar-se amb aquests ballarins, tan poc sobris com ells, que no saben fer més que « moneries» retorçant-se i fent ganyotes amb la cara.
Menys bromes, senyors, que l'art jondo és una cosa molt seriosa.
Vicente Escudero “El meu ball”
Vull apropiar-me d'aquests balls «chicos», balls que no són suficients, que són poc seriosos, sobris o purs, balls que són poc. Desitjo apropiar-me del terme i posar en valor el mil llets del que és bastard, que gràcies al seu no hermetisme i promiscuïtat, deixa entrar altres temps i llocs actualitzant la identitat del tradicional. Doncs és en aquesta doble temporalitat, en aquests mecanismes de construcció ficticis entre allò tradicional i allò nou, on fabricar uns balls d'anada i tornada on es trobi el folklore d'un grup humà marginal assentat en un territori concret, el flamenc, i el que podria ser el folklore de la postmodernitat, la dansa contemporània. Des d'aquí, practicar la convivència d'ambdues gramàtiques de moviment, arxius musicals de cadascú, compartir el context de cada món i fer-lo servir com a dramatúrgia, com a ritu i festa, relacionar estètiques per sostenir o no la necessitat de l'argument. Del tablao al teatre, del disc a la cova, del gremi a l'afició, de la professionalització a la festa improvisada.
Carne de canción
El ball és el meu ofici, la cosa que jo practico, on aspiro a certa mestria. La dansaire experta desitja l'aparició d'una forma en un cos, balla al peu del canó d'una o altra possibilitat. Es mou entre l'abundància i la falta, amb tot, la chicha i la ficció. Aprèn a sostenir-se en l'en la desestabilització. En la trobada amb la cançó, la dansaire es llança també al que encara no produït però des d'una lògica encara més distant. És una agosarada, fa com si sí sabés i ho aconsegueix fer. Com l'ignorant de Ranciere, titila entre el saber i el no saber colant-se en tots dos, barreja coses estant atenta als afectes i la seva brúixola és el plaer contingut en el fer. D'aquesta manera qualsevol pla o teoria és susceptible de ser actualitzat per la pràctica, mantenint-se sempre encara per definir.
La dansaire-cantant es torna audaç en el seu estudis de erudita ignorant, si la vida crida ella canta la cançó de la fricció entre formes i les forces, entre la carn i el significat, entrant en la potència de el tutti froti, clamant la urgència per trobar altres pràctiques i altres maneres de produir coneixement, esquerdar els estatuts i disciplines gràcies a allò que està a l'abast de la mà, sostenint-se en el joc i el plaer.
2016
Cúmul
Cúmul és un treball que sorgeix de la curiositat per la formació de figures geomètriques, en concret figures relacionades amb els fractals.
Estudiant aquestes formes, hem identificat certs patrons i rols. A partir d’aquests rols, hem creat el nostre propi codi, el qual, traslladat al cos i al moviment ens ha donat un llenguatge compositiu específic.
Profunditzant el concepte dels fractals arribem a descobrir l’espiral de Fibonacci i en conseqüència la Successió de Fibonacci, en la que basarem el nostre treball.
Decidim desenvolupar una sèrie d’estratègies i jocs al voltant d’aquesta successió. Creem una sèrie de normes molt estrictes que a través del seu engranatge passen a ser el nostre propi llenguatge.