RAQUEL GUALTERO

RAQUEL GUALTERO es va graduar en dansa contemporània a l'escola Hoogeschool voor de Kunstenen - Theater School / Higher School of Arts a Amsterdam el 2005. Un any després va rebre la prestigiosa beca DanceWEB part de festival ImPulsTanz a Viena, aquest any liderat per Mathilde Monnier i Loïc Touzé. Com a ballarina ha treballat internacionalment en companyies com Scottish Dance Theater (Escòcia), Compagnia Zappala (Itàlia), Fabulous Beast Dance Theater (Anglaterra), Romeo Castellucci (Itàlia), Compagnia Deixa Donne (Itàlia), Tanz Company Gervasi (Àustria), així com també va tenir l'oportunitat de treballar a nivell nacional amb directors com Àngels Margarit o Àlex Rigola directors de l'escena catalana. Com a autora, va debutar el 2005 amb la seva peça Blanco, que va formar part del reconegut ITs International Theaterschool Festival, the Makers Present. La seva obra Persona va guanyar el premi Injuve 2011 a la creació jove. Brut, Nuà y Amaro completen la seva trajectòria com a coreògrafa, sent aquestes les seves primeres peces llargues.

2021
Residència de creació

Orama

Orama vol ser una barreja "impossible" en un escenari de fantasia, sentit de l'humor i un toc d'esperança. Una desfilada progressiva cap a la capacitat de transformació i el crescendo. Ens acostarem al drama del desarrelament què ens ha portat la societat actual en què la solitud, la indefensió i el buit apareixen com els seus principals trets d'identitat.

Internet i les xarxes socials, presents en la nostra quotidianitat, ara ens envaeixen i es constitueixen en (pràcticament) l'única via de connexió amb l'exterior. Actualment, hem comprovat que no necessitem el cos gairebé per a res, ni tan sols per al desig i amb prou feines per treballar. Quin serà l'impacte específic i l'empremta que les noves tecnologies deixaran en l'essència i sensibilitat de l'ésser humà? Al cos, que fins ara definia la nostra humanitat i sobre la qual s'assentava la condició d'homínids? Quin destí li espera?

D'altra banda, podem considerar que la situació de les societats s'assemblen, cada vegada, a aquests "no llocs", on l'individu, encara en el seu propi territori, es troba cada vegada més desplaçat, més estrany. Vivim movent-nos entre "sales d'espera" envoltades d'imatges que evoquen llocs paradisíacs que, la gran majoria de les persones, mai arribaran a conèixer. "No llocs" als quals la multitud mai podrà accedir. Cap a on ens dirigim, doncs, individual i col·lectivament?

RAQUEL GUALTERO a La Caldera