Caldera Grec'17
15 dies dempeus
<<Recordemos que passus, en latín, es participio pasivo de dos verbos: pando que significa abrir, desplegar, extender, como cuando se abre el compás de las piernas en el mero acto de caminar, o como el espacio entero se ensancha con un simple movimiento de brazos; y patior, que significa sufrir, padecer abandonarse a un pathos. Recordemos que paso es una palabra de espacio que se abre, el paso que permite avanzar, el paso o el pasaje que permiten franquear, cuando no transgredir, el mal paso o el paso en falso que nos llevan por mal camino. Pero es sobre todo una palabra de tiempo que se despliega según diferentes ritmos posibles: “a buen paso” quiere decir sin tardanza, “paso a paso” quiere decir progresivamente, “ a un paso” quiere decir “a punto de”, “pasado” quiere decir antaño, “pasajero” quiere decir efímero. En fin la lengua sabe bien lo que hace, pues pas, en francés, nos da la pauta, el adverbio de negación.>> El bailaor de soledades. George Didi-Huberman
Des de fa anys construeixo la meva feina a través de l'anatomia del cos; és com si busqués en l'estructura interna del cos l'origen dels seus actes, o potser, simplement la raó dels seus moviments. Per treballar d'aquesta manera vaig decidir aïllar el cos en parts, com fan els anatomistes, per poder mirar des de diferents angles la seva constitució i la seva matèria. A través d'aquestes disseccions imaginàries segueixo apropant-me al cos.
En aquest taller de creació amb forma de impromptu us proposo un estudi anatòmic de les cames i els peus, en ells està escrita la nostra posició i amb ella la nostra naturalesa. En mirar així la nostra posició és molt fàcil que aparegui el ball com a emanació lògica o subversiva.
Aquest estudi es recolzaria en un preciós text de Didi-Huberman sobre l'etimologia del mot pas, acostant-nos al PAS i al PAS DE BALL a través de la naturalesa de les cames. Així prendrem la idea de pas com a fil conductor d'aquest viatge; el pas com la nostra forma de mesurar l'espai, el pas com cada un dels moviments d'un ball, el pas com una forma de cadència. D'altra banda, la paraula pas està en l'arrel de passat, com si només poguéssim deixar enrere allò sobre el que hem caminat, sobre el que s'ha PASSAT.
Imagino 15 dies dempeus com un passeig carnal a través dels músculs, les articulacions, i els actes (propis i impropis) de les cames. Ens aturarem en el que significa, anatòmicament, tenir el cos en peu, subjectar-nos en aquest equilibri inestable que suposa estar alçats, estar a un pas de inclinar-nos en qualsevol moment.
A partir d'aquestes inquietuds i en tan sols 15 dies de treball, posarem en peu un impromptu, és a dir, una peça incidental, oberta en la seva estructura i en la seva forma. Una peça en la qual ens acompanyarà Nilo Gallego a la creació de l'espai sonor, Carlos Marquerie en la creació de la llum i David Benito amb l’espai escènic.
Elena Córdoba