Unes cavalleres contemporànies busquen sense repòs el Sant Graal. Com Perceval, aquests éssers perduts i desorientats ho intenten però no se’n surten, i, tot i així, s’aboquen sense defallir a una cerca sense aturador. La pregunta essencial que hi ha al darrere de tot això és: què busquem realment quan estem buscant? El valor de la cerca del Graal rau en la cerca d’allò impossible, desvela un gest aparentment improductiu que, en realitat, s’institueix com a raison d’être de l’aventura. Los Detectives emprenen el seu quart projecte explorant l’univers dels cavallers medievals i la conquesta del Sant Graal. Treballen amb la premissa que qui pertany realment al seu temps és qui no acaba d’encaixar-hi ni d’ajustar-se a les seves exigències. I és precisament per aquesta condició, per aquesta mena de desencaixament, que són més capaços que altres de percebre i captar el seu propi temps. A través d’aquest anacronisme, Los Detectives ens conviden a pensar el present més immediat, un temps definit per una cerca incessant de la imatge, pròpia i aliena.

Durant la residència a La Caldera hem iniciat la recerca de Les Chevaliers i hem estat treballant, més concretament, sobre el primer capítol del nostre projecte: La Pregunta i la roda que gira. En aquest primer capítol  ens hem proposat indagar sobre el tema, que és extremadament ampli, posant el focus en la paraula com a generadora d'històries. Així mateix, ens hem proposat entendre la part més essencial de la temàtica per tal d'entendre més concretament quins són els aspectes que ens criden més l'atenció i com volem treballar-los durant el procés de creació. 

Residència en col·laboració amb el Festival Sâlmon de Barcelona

Concrete Matter és un projecte sobre cossos concrets: els nostres i els de les nostres mares. És una recerca al voltant de la dansa, del plaer i del vincle materno-filial. És ballar amb les nostres mares per plaer. Construir una polisèmia corporal que es genera a partir de la trobada entre els nostres cossos a escena. Parlem del desig i de la seva abstracció, que es fa palesa en el fet d’estar juntes, de ser un cos. Parlem del present radical de moure’ns a una, de cuidar-nos i carregar-nos les unes a les altres. De com el fet coral i el personal col·lideixen entre sí. De com desfer-se i de com ser carn.

MARES I PLAER. En el nostre tercer treball volem parlar del plaer, i hem escollit fer-ho amb els nostres referents femenins més propers: les nostre mares. Totes elles nascudes entre l’any 51 i el 58, pertanyen a una generació que es troba a cavall entre la dictadura i la democràcia. Una generació de canvi de paradigma en el nostre país en tots els sentits i a molts nivells, en especial sobre el paper de les dones a la societat espanyola. Ara que ens trobem en un moment de canvi radical pel que fa a la política dels cossos, ens sembla pertinent posar èmfasi en aquest contacte pell a pell, en el plaer de tocar-se, en la gramàtica del tacte amb les dones amb qui un dia vàrem ser un únic cos. Per altra banda, posant al centre la pell volem reivindicar també allò intangible i improductiu: posar damunt la taula l’univers dels afectes i el seu paper crucial en qualsevol societat humana, fer-lo motor de reflexió col·lectiva i així denunciar l’oblit a què el sotmeten qui ens governen. Fer apologia de tota aquella informació que es transmet sense paraules. El plaer que reivindiquem no té a veure amb un producte que hom pot consumir, ans al contrari: no volem fer-li el joc a la pornografia que pretén traduir els nostres cossos en mercaderies i productes, sinó recuperar el sentit oblidat que conté el plaer més enllà de l’orgasme, del fet sexual. Reivindicar una reescriptura d’allò eròtic; reescriure la gramàtica del plaer de tocar-se i d’estar juntes en aquesta època en què ens asseguren que la nostra supervivència passa per no tocar a qui estimem. Una època que ens empeny a no estar juntes, a la desconnexió amb les que tenim afinitat dins d’un món apartment hiperconnectat.  

Desenvoluparem pràctiques físiques i corporals el motor del qual serà el plaer. Utilitzarem el moviment per a investigar el cos concret, el de les nostres mares com el nostre. Volem explorar de quines maneres aquest cos concret pren forma, quins significats fa emergir i quines subjectivitats es fan presents.

Las cosas se rompen, la gente se muere és la continuació del nostre últim treball Kopfkino, una peça escènica coreogràfica que tracta el poder de les ficcions en els nostres cossos quotidians i que treballa des de la corporalitat en un estat cru, des del discurs del gènere en el cinema i l'anàlisi diacrònic dels cossos cinematogràfics femenins dels últims cinquanta anys.

Mentre que a Kopfkino ens encarnàvem en cossos ficcionals que ens servien com a motor d'acció de la peça, a Las cosas se rompen, la gente se muere subvertirem l'ordre i partirem dels nostres propis cossos i biografies per a desplaçar-nos a l'edat mitjana precapitalista i establir des de la mirada diacrònica, una revisió del present. Partim d'aquest interès pel període medieval, de les místiques i precapitalistes societats per a generar els materials escènics. En la recerca i creació d'aquests tindrem molt en compte els nostres backgrounds personals que abasteixen diversos àmbits d'estudi com són l'antropologia, les belles arts, el cinema i naturalment, l'escena.