SPORÁ #7

João Fiadeiro

ANATOMIA D’UNA DECISIÓ
Laboratori d’introducció a la Composició en Temps Real.

Tornar-se cosa. Tornar-se duració. Tornar-se esdeveniment.
Ser ocupat per un cos. Mantenir-se ocupat com un cos.
Desaparèixer en l’obvi. (Re)aparèixer en l’absència.

La Composició en Temps Real és una eina teoricopràctica que estudia, problematitza i sistematitza l'experiència de la composició en l'art, utilitzant el camp proporcionat per la dansa contemporània com territori privilegiat d'investigació i aplicació.

Presentació

La Composició en Temps Real defensa que el gest creatiu no pot resultar d'una intenció o projecció personal (sigui explícita o implícita). Per a la Composició en Temps Real el gest creatiu ha de ser el resultat d'un encontre. Un encontre amb el temps, l'espai, l'altre, amb una cosa, amb un afecte... La força d'aquest encontre, la seva importància i influència és directament proporcional a la capacitat que té aquest de suspendre la nostra trajectòria (per mil·lèsimes de segon que duri) i generar dubte o sorpresa. Aquesta suspensió és el que ens permet mantenir l'equidistància entre la inquietud i la situació, creant les condicions per a descobrir (en mig del soroll, de l'excés i del malbaratament que ens envolta), allò que realment ens afecta, ens toca i ens mou.

La pràctica de Composició en Temps Real ens dóna les eines per retardar la resposta, prolongant el temps d'apertura d'aquesta bretxa, i possibilitant la formulació justa i precisa de la pregunta que ens inquieta. Per això, la Composició en Temps Real entrena la capacitat de mirar-nos des de fora, mentre ocorre i es desenvolupa l'esdeveniment. Quan guanyem distància, així com quan som 'matèria' (com passa quan improvisem amb els nostres cossos), ens fixem en detalls i relacions que ens passarien desapercebudes si estiguéssim massa 'a dintre' de nosaltres mateixos o si depenguéssim exclusivament dels nostres patrons habituals de percepció.

Modus operandi

La pràctica del mètode de la Composició en Temps Real es desenvolupa en l'estudi a partir d'un dispositiu de joc extremadament simple: un enquadrament espacial (un dintre i un fora) i temporal (un abans i un després) bastant clar. A l'inici, els participants es troben 'fora' de l'espai de joc i el treball comença a partir del moment en què l'atenció dels participants se centra en l'espai 'en blanc' de l'àrea de joc. Aquesta mirada (aquesta atenció) es constitueix com una pre-acció, una antecambra de l'esdeveniment per esdevenir.

La condició prèvia perquè el treball succeeixi correctament és la capacitat que tenim per inhibir accions reflexes i, per definició, precipitades. La raó és senzilla: sent el temps (que es guanya amb el temps) el més precís possible perquè aquesta pràctica succeeixi correctament – per a mapejar una situació, crear hipòtesis de relació i, quant el moment arribi, decidir – si el participant actua per reflexe, per impuls, sense tenir en consideració la situació, exclusivament per necessitat personal, aquest temps (real) deixa d'existir. I sense aquest temps (real), no es pot compondre.

La seva pràctica es basa en principis simples, entre els quals destaca la transferència del protagonisme del subjecte envers l'esdeveniment. També es basa en aplicar algunes (molt poques) regles com són: el joc en silenci (sense explicacions ni justificacions); la capacitat de relacionar les relacions entre les posicions (en oposició a la tendència que tots tenim de relacionar-nos amb les situacions); o la restricció de no poder fer dos moviments simultàniament (i així, promoure el maneig de la situació en comptes de la seva manipulació). L'entrenament es realitza en una lògica acumulativa i circular, en un 'vaivé' entre l'espai de 'fora' i l'espai de 'dins', interrompudes per moments de feedback quirúrgics i intensos, una eina fonamental per al procés de transmissió.