Julia Irango
JULIA IRANGO estudia Coreografia i Interpretació en el Conservatori Superior de Dansa de València i Interpretació en Dansa Contemporània en el Real Conservatori Professional de Dansa Mariemma de Madrid. També es forma en interpretació textual i noves dramatúrgies. Com a ballarina ha treballat per a coreògrafs com ara Pere Faura (Réquiem Nocturn, Festival Grec 2020), Guillermo Weickert o María Cabeza de Vaca. Com a creadora, arrenca la companyia valenciana de dansa Dunatacà, aquest projecte és un col·lectiu format per nou creadores amb interessos convergents. Amb la seua darrera peça amb Dunatacà, La Tragèdia no és pa tant fou nominada com a creadora destacada als premis de l'APDCV. Recentment ha sigut seleccionada al Festival Me, Myself and I del Certamen Coreográfico de Madrid per a mostrar el seu treball. En aquests moments està endinsada al seu projecte més personal amb l’arquitecte Jorge Nieto: Ningú morirà després de mi.
Ningú morirà després de mi
El projecte arrenca amb una investigació escènica amb una mirada transdisciplinar que la performer Julia Irango duu a terme a la tardor del 2020 en conjunt amb l'arquitecte Jorge Nieto. Amb vista a aprofundir en les línies esbossades i amb vista a consolidar el projecte, s'incorporen Itziar Barriobero i Gina Aspa com a assistent de direcció i coreografia i productora, respectivament. En aquests moments, la companyia treballa en la creació d'una peça de llarg format, Nungú morirà després de mi, en què es posen dempeus les troballes daquestes investigacions.
A Ningú morirà després de mi es dóna vida a un món altre: un món gairebé aquest, però no del tot aquest. En aquesta obra treballem entorn de la perplexitat i la nostra relació amb el que és estrany, no en el sentit del que és desconegut o mai vist, sinó de les maneres que tenen els elements –a priori familiars- de presentar-se i relacionar-se entre si. La cultura pop actua com a substrat compartit des d'on explorar allò estrany. Apropant elements que no acostumem a veure junts, intentem desplegar un paisatge de convivències desviades, en què cossos i objectes tornen a aprendre a relacionar-se entre si. L'obra s'articula des dels potencials afectius de la dimensió coreogràfica de la matèria en relació a l'espectador, la mirada del qual llisca entre allò agradable i desagradable, allò amenaçant i allò inofensiu, allò familiar i allò altre, allò cute i allò cringe, allò solemne i allò divertit.
L'obra reflecteix la manera com es va posar dempeus, a través de l'acoblament de nombroses càpsules coreoescenogràfiques. Cadascuna d'aquestes càpsules es posa dempeus de manera autònoma com un assemblatge de cossos, objectes i protocols d'interacció. A la residència volem, per una banda, aprofundir en algunes de les càpsules que ja venim treballant, així com posar en peus d'altres que tenim redactades.