Laura
Alcalà
Laura Alcala Freudenthal és ballarina, coreògrafa, docent i investigadora en dansa i directora de moviment. Balla i ha ballat amb companyies com Pere Faura, Vero Cendoya, Àngels Margarit o Roberto Olivan. Des de 2015 treballa per crear els seus espectacles com “Call me Jero” o la recerca “Cosas que pasan”. Desde 2017 co-dirigeix la companyia LaSúbita, casa casa artística i productora, des de la quan han creat espectacles com “Olor de menta”, “Pols” o “Silver Ballad”. Ha estat molt implicada en projectes en centres educatius a les aules (El cos es cola/Beca Art For Change), coordinant equips (Conarte), fent formació de mestres (A tempo, Caixa d’eines, La Cultivadora-TNC) i dissenyant projectes nous (nilak-educatius), així com en projectes comunitaris (Barris en dansa). És feliç fent assistències de direcció (Bogumer-Vero Cendoya, Papillon / Cowards - AngelDuranPerformingArts, Peluda-LaCampistany) perquè li encanta endinsar-se en diferents universos creatius. Dona classes de dansa a estudiants d’arts escèniques (ERAM). Investiga i escriu (Blog del Mercat de les Flors, Temps de les Arts). Actualment estudia un màster en Direcció D’Art a Shifta-Elisava per continuar expandint els seus límits creatius i treballa com a directora de moviment en projectes audiovisuals.
Cosas que pasan
Cosas que pasan és una investigació escènica que m'acompanya alhora que fa de paraigües de diferents propostes o pop-ups amb l'objectiu de recollir informació, provar idees i visitar els interessos que la conformen.
Per ara existeixen tres línies de treball, totes en procés:
- Un chou crudo és una pràctica escènica partint de la immediatesa, la composició instantània, l'etiquetatge de cossos, la tramesa d'informació i com això esdevé arxiu.
- Un ciruelo ca(r)gadito de manzanas és una peça que combina dispositius que transmeten un contingut que juga entre la realitat i la ficció. És un estudi de com es relacionen els diferents dispositius amb el contingut i a on col·loquen el rol de l'intèrpret.
- Bailabilidad y la posibilidad de ser és el meu retrobament personal amb el moviment en escena. Reflexiono sobre el concepte de ballabilitat en si mateix. Recullo referents i aproximacions alienes al moviment escènic. A partir de l'etiquetatge de cossos i practicar la tramessa de cossos i d'informació, estudio com el propi arxiu esdevé contingut i dispositiu.
A La Caldera compto amb l'acompanyament artístic, cosa que per a mi és molt important. La idea seria començar a treballar en Bailabilidad que necessita estudi de referents, disseny d'entrevistes, fer entrevistes i trobades amb altres cossos. En segon lloc, anar deixant que sorgeixin, o no, altres pràctiques o línies de treball, veure com es retroalimenten i com ballen els conceptes d'una a l'altra.