Lautaro
Reyes
LAUTARO REYES (1986) Ballarí i coreògraf. El 2012 crea Camaralucida, projecte escènic que posa el focus d'investigació en la coreografia i moviment del cos, llum, so i espai. Ha presentat treballs en els teatres Antic Teatre, Sat Teatre, Sala Hiroshima i Mercat de les Flors, participant en els festivals Sismògraf, Per amor a l'hart, Dansat !, DNA Romaeuropa i Sâlmon, sent una de les coproduccions del Sâlmon del 2020. També ha estat convidat als marcs d'intercanvi artístic Danceweb 14' (ImPulsTanz - Vienna International Dance Festival), Brut Nature 18' (La Caldera) i ff90 19' (Graner).
E S P A C I O
E S P A C I O és un projecte sobre percepció i experiència.
Com cohabitar dins el lloc on succeeix allò escènic?
Aquest projecte és per una banda la recerca d'un dispositiu que generi una relació horitzontal en un hàbitat on performer i espectador coexisteixen sense rols definits per l'aparell teatral. I d'altra banda com fer la invitació a compartir aquesta experiència abstracta i indefinida dins d'un marc d'exposició. Com unir l'exercici de mirar el que succeeix dins (performer –> pràctica) i fora (espectador –> marc d'exposició) de l'aparell teatral?
A l'assaig "Mimetisme i psicastènia llegendària", Roger Caillois postula sobre el mimetisme que la morfologia dels insectes que tenen la capacitat de camuflar-se no és en defensa del depredador, sinó una voluntat intrínseca a convertir-se en espai, ser un amb ell. Com un acte d'abandó cap al paisatge que l'envolta. Si pensem en la caixa negra com un esdeveniment artístic en la seva globalitat, no només compta amb el contingut a l'escenari, sinó també cada persona sentada a les butaques assimilant aquesta informació, aquesta situació pot ser un acte de comunicació d'imaginari col·lectiu. En aquest acte, de ser dins d'un aparell teatral que produeix pensament abstracte, hi ha una voluntat de ser present i experimentar. A partir d'aquí, l'analogia sobre la idea de mimetisme de Caillois i de voler investigar: Com convidar una persona a estar en un espai on succeeix l'esdeveniment artístic? Com convidar-la a fondre's a l'esdeveniment artístic? Em pregunto què s'espera d'una situació artística.
Entenent que un espectacle activa una sèrie de mecanismes escènics per establir un diàleg, presentar una idea, etc. Aleshores, aprofundint en la idea de qüestionar l'aparell teatral, també podem arribar a l'expectativa generada per la seva distribució espacial: què és el que es presenta al quadre del davant?
Crec que en aquests moments, amb més èmfasi, cal posar el focus i reflexió des d'un lloc introspectiu, però també reentenent allò col·lectiu, l'experiència col·lectiva, retrobar-se en un espai compartit, que proposa estètiques possibles sense definir un producte. I en aquest context convidar a fondre's en una entesa plural.
Les Casernes del Castell de Montjuïc
La residència la vaig desenvolupar en una durada aproximada de tres mesos, principalment a l'espai de 'Les Casernes'. Les dimensions d'aquest espai són vuit metres d'amplada per cent quaranta metres de llarg i cel oval. Aquestes proporcions em van permetre treballar conceptes que ja venia observant i desenvolupant des de l'any 2018, relacionats amb el clarobscur, l'aparició i la desaparició dels cossos, el punt de fuga com a eina de viatge cap a la introspecció i el so com a vector que manté una pulsació cap a aquesta fugida.
Per finalitzar aquest procés de recerca, convido agents de La Caldera, centre de creació que ha donat suport a aquest projecte des dels seus inicis, Castell de Montjuïc i Institut de Cultura de Barcelona a participar en una proposta coreogràfica immersiva. Per això treballo amb Alba Barral, Xavi Auquer i Élise Moreau com a activadors de l'espai coreogràfic. La proposta és generar un trànsit constant dins de l'espai, fent que performers i espectadors tinguin una relació plàstica de distàncies, és a dir, no hi ha un lloc concret per on els performers i espectadors es desplacen i s'afecten mútuament, sinó que aquest grau d'afectació es defineix, d'una banda des de les tasques d'activació dels performers i de l'altra des de les decisions dels espectadors en com es desplacen per modificar-ne la perspectiva i observar el que està passant. Com a resultat, tots els cossos generen una topografia en mutació contínua que esculpeix el paisatge escènic, i aquesta configuració no es defineix per una idea en concret sinó per la relació variable de subjectivitats.
Residència al Castell de Montjuïc en col·laboració amb La Caldera.
CEREMONIA
Ceremonia és una celebració de l'abstracció. Un paisatge que succeeix en l'imaginari. Aquest treball investiga les possibilitades que aprofundeixen en l'acte performatiu com a lloc d'introspecció i experiment, com un marc d'absorció. Els elements escènics; llum, cos i so construeixen un únic túnel dramatúrgic vers la subjectivitat i la narració abstracta de la persona que observa.
Aquest primer període de residència el dedicaré al desenvolupament d'una pràctica específica que per una banda defineix el set mental que es proposa a les persones, i per altre el to i l'estat físic en el qual s'articula la peça. La proposta és fer la pràctica a postes obertes, per poder testejar i equalitzar els mecanismes per on es genera aquest Marc.