Pol
Jiménez
POL JIMÉNEZ és un artista format en dansa espanyola i flamenc, sempre a la recerca de nous codis i interrogants de l’escena i el pensament contemporani per nodrir les seves creacions. Format en dansa espanyola pel Conservatori Professional de Dansa de Barcelona, a qui va representar com a coreògraf a l’Assemblée Internationale 2013 a Toronto, organitzada per l'Escola Nacional de Ballet de Canadà, i al Centre Andalús de Dansa de Sevilla.
Tot i la seva joventut, compta amb una trajectòria intensa com a ballarí i coreògraf, treballant amb companyies o coreògrafs com La Fura dels Baus, Cesc Gelabert, Juan Carlos Lérida, José Manuel Álvarez, Ángel Rojas, Joaquín Collado, Kadia Faraux o Mdvd. Forma part del grup musical "Los Aurora".
Estrena les seves produccions al Mercat de les Flors, Sala Hiroshima i Fira Mediterrània de Manresa, aconseguint guardons com “Millor ballarí” als Premis de la Crítica de les Arts Escèniques 2018 i als XXV Premis Butaca. Entre les seves obres destaca: “En el corral”, “Nu”, “Katakana”, “La Oscilante” i “Lo Faunal”.
Ha actuat en festivals o espais com: Fira Tàrrega, Dansa Metropolitana, Danza a Escena, Theatre Vanves, Antic Teatre, Teatre Echegaray, Festival Dansàneu, Festival Clubs, Rencontres Choréographiques, Centre Nationale de la Danse, entre altres.
Imparteix classes a La Tacones i coordina els cicles “Se avecina” a Pla Roig i “Cronexiones” a La Tacones. Actualment, gira amb la seva última producció “Lo Faunal” i treballant amb Joaquín Collado, Jordi Latorre, Los Aurora i el projecte “Les Hereves”, de Flamenco Projects juntament amb el seu germà, Guillem Jiménez, i les germanes Lorena i Marta Nogal.
¿Y la Copla?
¿Y la Copla? Com és el cos que podria ballar la Copla Espanyola? Aquest gènere artístic de principis del segle XX a Espanya, que conjuga música, lletra i interpretació. Un solo de dansa amb l'objectiu de desvestir, despullar la copla, per a deixar que emergeixin altres figures possibles que estan amagades en lo popular, que estan desdibuixades, que cada una llegeix i imagina des del seu imaginari.
M'agradaria plantejar un cos que no es pugui definir, que es construeixi i balli en temps present, per tornar a desfer-se i tornar a qüestionar-se. Segueix el meu interès en lo folklòric espanyol i la seva identitat. Com poder veure i enmirallar-nos amb les grans referents de la Copla i amb totes aquelles artistes que les van emanar i reinterpretar des dels espais més petits fins als grans teatres?
Què passava en el mateix moment fora del territori nacional? Com podem trobar vincles amb les artistes d'altres gèneres per a crear un pont o un diàleg? Després de passar per residència de Graner i la Unió santcugatenca, per a La Caldera proposo la idea d'embarcar-me en el concepte de cafè cantant, des de la seva definició fins a la seva posada en escena, insistint en el mantó com a element i el cos com a motor.
AGENERO (La oscilante)
Si anomenéssim com a 'cos agènere' aquell que no representa un sexe definit des de perspectives binàries, com podria ser aquest ‘cos agènere’ a partir del llenguatge de la dansa espanyola? A la residència a La Caldera treballarem en la deconstrucció del cos de dansa espanyola qüestionant el binari del seu lèxic corpori. El de l'home i el de la dona. Els passos i les poses. Barrejar fins que es difuminin o evidenciïn les diferències.
Katakana
La primera vegada, que vaig veure "Kill Bill" de Quentin Tarantino, em vaig quedar realment impressionat.
Podia veure perfectament a Uma Thurman, amb les cantanyoles i les sabates, preparada per a sortir a escena, posseeix tots els trets característics d'una ballarina de dansa espanyola. Va ser aleshores, quan vaig pensar que treballar sota la influència d'aquest film, i amb el llenguatge de la dansa espanyola, podia ser un gran repte. Aprofitant tota la riquesa cinematogràfica, que ens ofereix, que si ens hi fixem, podria ser pròpia d'una coreografia contemporània.
Cossos que vibren, ballen i crean, des d'una llibertat potent i regeneradora... això és KATAKANA.
