Esther
Rodríguez-Barbero

Profile picture for user Esther Rodríguez-barbero Esther Rodríguez-Barbero

ESTHER RODRÍGUEZ-BARBERO Coreògrafa, performer i arquitecta. Investiga a través de la pràctica artística. El seu treball es mou entre la coreografia, la pràctica escènica, el relat, la performance i l’arquitectura, emprant principis associats a aquestes disciplines per dissenyar pràctiques espacials i socials. Es forma en dansa contemporània paral·lelament als estudis d'arquitectura i posteriorment realitza un Màster en Pràctica Escènica i Cultura Visual, UCLM i un postmaster en a.pass (estudis avançats de performance i escenografia) a Brussel·les. La seva investigació aborda les relacions entre cos, espai, i lloc des del ball i el moviment, partint de la curiositat cap a allò desconegut com a motor.

2021
Residències en xarxa

¿Sueñan los cuerpos con órganos electromagnéticos?

És la part de la investigació que dialoga amb els éssers tecnològics dels cossos travessats. Un cos es fa 'portador' d'un aparell tecnològic i la seva percepció del món i del que ens envolta canvia. Més enllà de la funció utilitarista de l'aparell, i dels plantejaments a nivell de vida funcional d'un organisme s'estableixen una sèrie de relacions, preguntes i debats que actualment no s'agenden de manera directa. El fet que sigui una investigació que parteix d'una perspectiva situada és perquè parteix d'un lloc concret. Un lloc des del qual no es pot fer altra cosa sinó el que s'està fent. Un lloc des d'on poder seguir obrint esquerdes que ens permetin estar en el món des d'aquestes realitats i imaginar altres possibles. El mite del cyborg està lluny de ser mite i la seva realitat és molt més prosaica. La seva realitat està plena d'abismes i distàncies per salvar. Si la ciència-ficció és la narrativa que llegeix el present i especula altres possibles sobre el que hi ha, com salvar aquestes distàncies que fan que sigui només possible mirar certes realitats quan estan inscrites en un relat que ens sembla aliè? És possible relacionar-nos amb això des del que ens genera, des del que ens mou?

Aquest treball està vinculat amb la pràctica Invocacions desenvolupada en diàleg amb Marta Echaves.

Aquesta residència és una col·laboració amb la Beca Ars Electrònica, al voltant de producció i investigació de l'Institut Ramon Llull, NewArtFoundation, UOC, La Caldera i Hangar

2018
Residència de creació

WE CAN DANCE

WE CAN DANCE és un acte de celebració, és un solo o un solo acompanyat o més aviat una invitació al ball o potser, només, potser, segons com, també una discoteca.

WE CAN DANCE parteix d'aquest primer pas que es dóna abans de veure'ns ballant, en una discoteca, el temple del ball. Una vegada que comença és difícil aturar-lo, et fiques al ‘meneo’, en aquest vaivé, en aquest tic discotequer. S'articula sobre aquest moment, en quin moment un moviment es converteix en ball? ¿Quan pots dir que estàs ballant? Què passa quan es dóna en llocs on està prohibit? Quines relacions té amb les normatives i convencions d'ús de l'espai? Aquest 'solo' parla de lleis que regulen l'acte de ballar en diferents llocs.

Durant el període de residència a La Caldera vull d'una banda, amb el que respecta al ‘solo’, aprofundir en la seqüència de ritme, experimentar amb els sensors de moviment, les llums i la sessió de dj, com fer de dj de la peça. D'altra banda està la feina del text que canviarà afegint la informació que he anat esbrinant aquests mesos. I finalment fer alguna pràctica espacial a l'edifici per al recorregut previ que es pregunta què poden fer els nostres cossos aquí?

Publicacions