Proyección sincronizada a la hora del Ocaso Náutico
Durant el confinament Esther Rodríguez-Barbero ha generat una sèrie de missatges que han sorgit com a resposta a la por al contagi, als altres cossos, al dolor dels que no han pogut acomiadar-se dels seus éssers estimats i del que significa travessar una malaltia sense una de les eines bàsiques de cura, el tacte. A més, projectava aquests missatges des de casa a l'exterior, amb la idea de treure els cossos a l'espai públic i visibilitzar el que passava en els espais de trobada, que de cop i volta havien quedat anul·lats. Treure-ho fora. Les imatges resultants d'aquestes accions diaries estan visibles al Instagram d'Esther Rodríguez-Barbero.
Arrel d'això, va proposar una acció col·lectiva sincronitzada, en què diverses persones projectaven a l'exterior de casa seva i simultàniament aquests missatges, durant uns 20 o 30 minuts en total. La data escollida va ser el 21 de juny, a l'hora de l'Ocàs Nàutic que comença a les 22:20h. Un dia de lluna nova amb eclipsi de sol i que anunciva l'arribada de l'estiu.
L'ocàs nàutic és l'interval en què el Sol passa dels 18 graus als 12 per sota de l'horitzó. Marca el límit en què podem diferenciar l'horitzó marítim. En aquest moment comencen a poder-se veure les estrelles nàutiques que antigament permetien conèixer la localització enmig de la mar. El moment en què podien conèixer la seva situació enmig del cosmos. Dir: som aquí. Encara és de dia i alhora ja és de nit. Un moment de frontera desdibuixada. Un moment de sincronia en el qual dos esdeveniments succeeixen alhora. Com ho és també un eclipsi. Syn-chronos. El temps de les coses que succeeixen alhora. Perquè diversos esdeveniments succeeixin alhora s'han de localitzar en punts de l'espai diferents, ocupar cadascun un lloc. Hi ha una lleugera distància. Com que no poden observar tots aquests punts de manera simultània, el fet de saber que en un altre lloc de el món s'està produint un mateix esdeveniment, és d'alguna manera, un acte de fe. No hi ha una resposta immediata. El que hi ha és una espècie confiança que a l'altre costat, en algun lloc estigui esdevenint una altra cosa similar.
El día del eclipse empecé proyectando una frase que me había mandado Blanca: ENTRAS EN BARRIZAL DE LUZ A LAS VEINTIDÓS VEINTE. A esa misma hora el haz de luz del proyector se colaba por la ventana de una casa en el centro de Madrid que ha estado todo este tiempo vacía. Sobre la fachada de otro edificio vacío, un hotel que lleva en venta más de 20 años en un pueblito francés a 1250 Km (258 horas caminando), Olga proyecta OS DESPLAZO EL PENSAMIENTO, OS HUELO EL FUTURO. El hotel se llamaba 'le lion d'or', le lieu où on dors, el lugar donde se duerme. Esa misma frase en la fachada de los vecinos de Oscar en Barcelona. Esto iba del tiempo, de abrir una brecha temporal para entrar en un estado suspendido donde las horas pasan sin avisar. Antes de que se parase el mundo. Después de haber leído ese libro que lo movió todo. OS MUEVO EL PRESENTE. Algo se ha debido de mover, sí. Cuando en el río de Madrid Lara ha sacado todas las frases, las ha puesto en el centro y junto a Sergio y Cecilia las han ido leyendo una tras otra en voz alta. Retumbaron los cuerpecillos, dice. Un conjuro para los movimientos eclipsianos del solsticio. Conjurar es invocar la presencia de los ausentes. Los que ya no están. JE T'ACCOMPAGNE SUR LE SEUIL. Se desplaza de una superdficie a otra, Francisco lo mueve por las paredes de la casa, las hojas del arbol, el jardín, hasta llegar a la muralla que proteje la abadía cisterciense de Auberive. JE VOUS ECOUTE EN SILENCE. OS ESCUCHO EN SILENCIO. Viaja a Barcelona, a la pared de la terraza de María, a la terraza de sus vecinos de enfrente, a la la pared de la casa de enfrente de Cristina. Ya me ducho después, dice la vecina, y Cristina le pone otra frase. Sobre los tejados de Madrid OS PIGMENTARÍA TODAS LAS IMÁGENES DE VUESTROS OJOS, ha dicho Elena. Y todos los tejados se han teñido de otros colores que aún no tienen nombre. Así que después he colocado la frase de Lucía enfrente de las niñas que estaban asomadas en el primero y han empezado a aplaudir. OS COSQUILLEO EL DEDO MEÑIQUE. Y mientras, Adaline ha hecho un fuego con algunos amigos en una terraza de Bruselas. Delante del fuego del solsticio y bajo la lluvia torrencial, imagina cómo las partículas del fuego llevan esa conexión mucho más lejos. OS ATRAVIESO EL ANILLO DE FUEGO. Desde algún lugar Angela proyecta sobre alguna superficie. En algún lugar, donde le pilla. Las niñas del primero aplauden otra vez, OS DESPOJO DE TODA LA MUGRE dice Blanca desde el balcón de en frente. Al final va a ser eso. Que los ciclos se cierran. Que las maravillas del mundo se abren. Que sin darnos casi cuenta, miles de acontecimientos suceden a la vez. Que las partículas del cosmos se filtran diminutas de una ventana a otra, de una retina a otra. No sé dónde nos encontrará el futuro. Sea donde sea, en el momento en que estés leyendo esto, estaré pensando en ti.
ESTHER RODRÍGUEZ-BARBERO Coreògrafa, performer i arquitecta. Investiga a través de la pràctica artística. El seu treball es mou entre la coreografia, la pràctica escènica, el relat, la performance i l’arquitectura, emprant principis associats a aquestes disciplines per dissenyar pràctiques espacials i socials. Es forma en dansa contemporània paral·lelament als estudis d'arquitectura i posteriorment realitza un Màster en Pràctica Escènica i Cultura Visual, UCLM i un postmaster en a.pass (estudis avançats de performance i escenografia) a Brussel·les. La seva investigació aborda les relacions entre cos, espai, i lloc des del ball i el moviment, partint de la curiositat cap a allò desconegut com a motor.
Més sobre Esther Rodríguez-Barbero a La CalderaPodeu veure totes les imatges de l'acció col·lectiva al Flikr de La Caldera