Olga Mesa

OLGA MESA és coreògrafa i artista visual. Realitza una investigació personal i innovadora que afirma la part d'allò íntim en la representació. Després dels seus inicis com artista independent a Espanya, es trasllada a Estrasburg (França). Des d'aleshores, contínua la seva investigació sobre la relació del cos amb la imatge. Els seus variats solos creats des dels anys 90 han creat la seva reputació sobre els escenaris internacionals, incloent Después de la última palabra (...), Solo a ciegas, el Lamento de Blancanieves. Amb la companyia Hors Champ // Fuera de Campo, sota la direcció artística de Francisco Ruiz de Infante, ha liderat la tetralogia multimedia Carmen // Shakespeare durant els últims set anys.

2019
Residències en xarxa

estO NO eS Mi CuerpO

Residència tècnica i pre-estrena dintre de Corpografies del nou projecte de Compagnie Hors Champ, Olga Mesa i Francisco Ruiz Infante, estO NO eS Mi CuerpO, que es va estrenar al desembre del 2019 a Pôle Sud, Estrasburg (França).

El solo estO NO eS Mi CuerpO (això no és el meu cos) és la primera part de la trilogia Res, non verba, que Olga Mesa comença al 1996, en col·laboració estreta amb l'artista visual Daniel Miracle, amb la necessitat de qüestionar el pensament del cos i els seus desequilibris com a lloc de trobada amb la mirada de l'altre.

Ara, més de vint anys després, Mesa revisita el seu icònic solo fent un fascinant treball de transmissió juntament amb la ballarina Natacha Kouznetsova i l'artista multimèdia Francisco Ruiz de Infante. Amb un llenguatge cru i intens, posa el focus en les manifestacions involuntàries del cos i les seves emocions. Un cos que transita entre l'estat de vigília i les deflagracions de gestos i que es mostra en la terrible bellesa de la seva derrota. Un univers enigmàtic que es desdoblega en el cos de Natasha Kuznetsova amb una delicadesa i una força captivadores, on la video-instal·lació de Ruiz de Infante i la càmera formen part del dispositiu performatiu. És un viatge d'allò íntim, del qual també formen part el cinema de Tarkovsky i l'univers de Magritte, a qui la coreògrafa respon a la seva 'Ceci n'est pas une pipe' amb el títol de la peça 'Això no és el meu cos'.